EMPRESARIS "ON FIRE"

Article corresponent a la columna de la Pilar Rahola a La Vanguardia.com d'avui 12 de juliol de 2014.
 
El primer, les gràcies per l'honor. Aquest dijous els empresaris gironins del Fòrum Carlemany em van atorgar la distinció de ser sòcia d'honor, i tant la seva solidesa com la llista de distingits d'altres anys -des de Pujol fins a Cuatrecasas, Quim Nadal, Punset, Salvador Alemany, Garrigues Walker, Muriel Casals, Xavier Rubert de Ventós- m'honren i em responsabilitzen. A més, vaig compartir escenari i premis amb Josep Maria Solé, un extraordinari àngel de la societat civil que, a través de la Fundació Tutelar, protegeix legalment i dóna atenció a més de 700 persones greument afectades per malalties mentals. En tots els sentits, doncs, els distingits, la solvència dels empresaris i la companyia de la Fundació Tutelar, només puc expressar alegria per l'honor rebut.

Fetes les presentacions, el més ressenyable del notable grup d'empresaris del Fòrum va ser el seu compromís amb el moment que viu Catalunya i amb la necessitat de votar el seu estatus polític. Un d'ells, en escoltar la meva conferència, ho va expressar en termes nítids: "Fa tres anys aquesta conferència ens hauria semblat massa compromesa i ens hauria alarmat la seva claredat; avui la celebrem i l'aplaudim". I si aquesta va ser l'expressió, això mateix respirava el fòrum per complet, perquè em vaig trobar el que a Madrid anomenen "la revolució de la corbata", expressió dedicada a Artur Mas i, pel camí, a tota la classe mitjana que dóna suport a la consulta.
 
 
I aquesta revolució de la corbata al Fòrum Carlemany respirava fatiga crònica d'un Estat voraç i ineficaç, agressiu amb les classes mitjanes i l'economia productiva; i, alhora, fatiga crònica d'una Catalunya que no pot decidir les seves polítiques econòmiques, ni gestionar els recursos, ni decidir les infraestructures prioritàries.
 
 
És a dir, farts d'Espanya i compromesos amb Catalunya. En la seva al·locució, el president del Fòrum, Francesc Planas, va reclamar el dret a votar i va criticar, amb símils eloqüents, l'excusa de la llei per negar la democràcia. Repetit de memòria, venia a dir que no hi havia llei contra el tabac i van canviar la llei perquè hi havia la necessitat i la realitat social, no n'hi havia per a l'abdicació d'un rei, però la van fer corrents perquè pogués abdicar, i així fins a l'infinit. La qual cosa deixa el tema català nu davant les seves excuses: si hi ha una realitat urgent, una necessitat evident i una massiva petició per exercir el dret a decidir, la llei només pot facilitar-ho, mai impedir-ho.
 
I per aquí van anar els arguments d'un cos empresarial que només vol viure en un país normal, on cap Estat no li espoliï nou milions d'euros cada hora, on es facin els corredors mediterranis que es necessiten, on no es persegueixi una llengua mil·lenària i el poder polític del qual pugui fer les lleis que necessita fer. Aquesta és la revolució de la corbata, simplement l'exigència de la normalitat.
 

0 Comentaris
Afegir comentari