Quim Teixidor

SOC UN CARAGIRAT?

CEO de l'empresa TACTIC. Membre del grup de benchmarking Alta Direcció de Fòrum Carlemany
 
 
Quin Govern...! Aquí diàleg, democràcia, llibertats...
Quina casta...! Aquí ni millors ni pitjors, “diferents”.
Quina vergonya...! Aquí família, valors, civisme...
 
Actualment, al llevar-me de bon matí, ja fa setmanes que experimento la sensació que tinc el cap ben xarbotat, les neurones alterades, que no paren de discutir entre elles. “Has de ser ferm en les teves conviccions!”, diu l’una. “I un nap ben gros!”, li contesta l’altra.
 
La conversa segueix en aquests termes fins que faig anar la Nespresso, l’oloreta de cafè esvaeix durant uns minuts el foc creuat.
 
Em preocupa, ja fa dies que m’està passant i m’angoixa.
 
Li he explicat a la meva filla, i de seguida ho ha tingut clar, sense dubtar ni un segon i amb la frescor d’una jove de 18 anys, em diu: “Pare, si no ens compren ells s’ho perden, tu no pots trair els teus principis, i a més a més, sempre m’has inculcat que els principis i els valors fan la persona”.
 
Jo, que ja tinc una edat i una experiència, n’estic totalment convençut, del que m’ha dit la meva filla, el que m’angoixa és com aplicar el meu rol d’empresari en el dia a dia. 
 
Dins del cotxe, de camí cap a la feina, ho vaig rumiant: “No, no, no puc trair els meus principis ni els meus valors!”. Estic tan posat en el tema, que em salto un semàfor en vermell i el cotxe del darrere i el que ve pel lateral em xarboten el cervell amb els seus clàxons.
 
El cor em batega tan ràpid que em dic a mi mateix: “Calma’t, nano”, en veu alta, “que prendràs mal”.
 
Enfilo el tram final de camí a la feina, i un dubte se m’instal·la en el pensament, ja més calmat: “Què faig, segueixo amb la disfressa o tinc el valor de...!”.
 
Al baixar del cotxe per entrar a la fàbrica m’adono que torno anar canviat de roba. Com m’ho he fet? Si ni me n’he adonat?
 
Faldilla, brusa escotada i llavis pintats, fa unes setmanes que em passa, tinc la sensació d’anar disfressat de la puta i la Ramoneta. Però sembla que ningú se n’adona, tot i que em toca parlar amb molts clients, de Madrid, d’Andalusia, d’Extremadura...!, si se n’haguessin adonat m’ho haurien dit de seguida i, a més, ben emprenyats.
 
A mesura que va passant el dia em vaig sentint més còmode amb la disfressa, és postissa però un empresari s’ha d’adaptar al guió que el mercat exigeix, i en aquest moment vol escots i llavis ben vermells.
 
 
De camí cap a casa em venen al cap les paraules de la meva filla i em surt la rauxa, però també el seny. Pensaments que et venen quan condueixes tot sol. La rauxa, un impuls sobtat, un afartament, una explosió de la dignitat, el cop de puny que fa tremolar la taula quan ja n’hi ha prou, i el seu contrapunt, el seny, tan català, tan nostre.
 
Renoi, com aniria de bé treure la rauxa i fer palesos els meus principis i valors! Però, aquest luxe mentre estic fent d’empresari no me’l puc permetre. El seny, sempre el seny! Sí senyor, que de l’empresa en penja molta gent i la rauxa no els pot fer malbé la vida ni la de les famílies.
En Quim en pot tenir tanta com vulgui, de rauxa, però són tan pocs els moments en què et veus capaç de treure-la!
 
Aparco a casa i, sense baixar del cotxe, em pregunto: “Soc un caragirat?”
 
Visca Catalunya!

5 Comentaris
Afegir comentari

Enric Paredes

De cap manera ets un caragirat, Ets un "tiu" amb criteri, conviccions i sentit comú. M'ha agradat l'escrit, es una demostració del nostre "dia a dia".Endavant!

Francesc Bosch

Excel.lent article, Quim. Aprofitant el teu escrit, deixa' m fer-te alguna reflexió molt personal al respecte. Fer tot el possible per que la teva empresa vagi bé i progressi és també fer país i per tant ser patriota. I davant del dubte, penso que va bé resoldre sempre segons les teves conviccions, allò que ètica i honradament creus que és el més correcte en cada situació, i allò que penses que és també lo millor per l' empresa. Ens en sortirem. Seguim.....

Josep Barceló

És difícil diferenciar les posicions personals (quan no afecten a ningú) de les professionals (quan afecten a treceres persones), però és un equilibri en el que hem de conviure.

Guillem Quintana

Boníssim article. Tota la meva empatia. Segur que la resposta és NO. Una abraçada!

Miquel Boix

Molt bon article, molts ens trobem igual Quim, Salut, Sort i Republica!!