Ester Parramon

MARE MUNTANYENCA

Ester Parramon - ANTEX - Coordinadora Gestió de Persones 
 
Em dic Ester, i em definiria com una persona tímida però sociable, mare i muntanyenca.
 
Pel que fa a la personalitat, soc tímida però he après a socialitzar-me.
Pel que fa a la faceta de mare, ho soc des de fa 14 anys i tinc dos fills, de 12 i 14 anys. Dos nois guapíssims.
Pel que fa a l’adjectiu de muntanyenca, sempre m’ha agradat aquesta paraula i és en la que em centraré per fer-vos aquestes quatre ratlles.
 
La definició de muntanyenc al Diccionari de la llengua catalana és la següent; “1 1 adj. Relatiu o pertanyent a la muntanya. 1 2 adj. Que viu a la muntanya, a la part muntanyosa d’una contrada. 2 m. i f. Persona que practica les activitats que es fan a la muntanya”. I en aquesta última definició és on entro jo.
 
Des de ben petita, els meus pares ens van apuntar a la meva germana i a mi als escoltes (al cau, que en dèiem nosaltres), on ells també havien estat des dels inicis de la seva fundació al nostre poble: Anglès. Els meus pares s’havien conegut allà. 
 
Al cau hi vaig aprendre moltes coses, vaig aprendre valors com l’amistat, la companyonia, la coeducació, la igualtat, l’esforç... Vaig aprendre a conviure amb altres companys i companyes de la mateixa edat i d’altres edats (més grans, i amb el temps també amb els més petits). Hi vaig aprendre jocs diversos; jocs a la natura, jocs d’interior, jocs de relació, jocs de confiança. Vaig estar-m’hi tota l’època infantil, des dels 8 anys i vaig passar per les diferents branques; els llops/daines, ràngers i noies guies, pioners/caravel·les, trucs i fins i tot vaig acabar essent cap (monitora). I fins als 21 anys, que vaig creure que era el moment de passar el relleu a gent més jove. De fet, d’aquells anys, en van sortir les millors amistats, les que són per sempre. També hi vaig aprendre múltiples activitats; pintar, decorar, cantar, muntar tendes... però de totes totes, amb el que em quedo, el record més important, és amb l’estimació a la natura. A través del cau vaig aprendre a anar d’excursió, orientació i a saber estimar l’entorn en què vivim.
 
I aquí ve la reflexió que m’agradaria transmetre-us. 
 
No em considero una gran esportista però sí que m’agraden la majoria d’esports relacionats amb la natura. Al llarg de la meva vida he practicat esquí alpí, escalada, muntanyisme, esquí de muntanya i altres esports similars. He fet cims de prop de casa, he fet cims de 3.000 metres i fins i tot algun 4.000 als Alps. 
I tot això us ho explico perquè la muntanya ens dona una cosa que en altres aspectes de la vida costa molt de trobar i és que la muntanya posa a tothom al mateix lloc. 
 
La muntanya no entén de cultures, races, nacionalitats, ideologies, idiomes, sexes...
La muntanya no distingeix que siguis jove i valent o que siguis més gran i amb experiència.
La muntanya posa a tothom al mateix lloc
 
Al llarg dels anys, a muntanya, he sortit amb diferents persones, he compartit cims amb gent més gran que jo que m’han ensenyat nous camins i a orientar-me per la muntanya. He compartit cims amb gent que m’ha ensenyat a baixar tarteres i la tècnica de l’esquí de muntanya. He compartit refugis amb persones grans i joves d’altres països que m’han fet valorar el que tenim i el que ens aporta la muntanya. I amb el temps he après moltes coses sobre elles, les muntanyes. He après a compartir amb altres persones els valors per la natura que els meus pares em van transmetre. I he après també la solitud de la muntanya i a gaudir d’anar sol a fer muntanya. He ensenyat a altres persones la tècnica de l’esquí de muntanya. I he transmès la meva afició per la muntanya a persones molt diferents que m’han volgut acompanyar. 
 
I així, he conegut gent molt diversa. He conegut persones amb les quals ni les meves idees polítiques, ni les meves creences religioses, ni tampoc la meva condició econòmica m’haurien portat a conèixer. I aquí ve el que m’agrada; perquè junts, hem fet muntanya, junts ens hem esforçat, junts hem patit per arribar a dalt, junts hem fet el cim i hem compartit cims.
 
I això, tal com us deia, no passa en altres aspectes de la vida. Perquè la muntanya posa a tothom al mateix lloc. 
 
A la muntanya he sortit amb gent molt àgil i valenta que llavors a la cresta dels Encantats han hagut de recular. He sortit amb d’altres a qui el mal d’alçada els ha jugat una mala passada. He compartit refugi amb joves i grans amb qui de seguida notes una afinitat per compartir moments únics. 
 
Fins i tot a la meva última sortida (pel pont de l’Onze de Setembre vam anar a fer Carros de Foc) vam haver de socórrer un noi que s’havia dislocat l’espatlla. I no us podeu imaginar l’experiència que va suposar per a nosaltres (érem tres noies) ajudar aquest noi. Havíem compartit amb ell i els seus companys la majoria dels refugis de la ruta i ens havíem anat fent fotografies quan ens trobàvem als colls. A l’última baixada va caure i es va dislocar l’espatlla. Vam intentar posar-l’hi a lloc, entre els seus companys i nosaltres. No vam poder. Finalment vam haver d’anar a demanar ajuda i vam haver de baixar tan ràpid com vam poder per arribar al refugi i que un helicòpter el vingués a buscar. I no ens ho vam pensar dues vegades, sabíem que ho havíem de fer, i tot i el cansament dels dies acumulats i les ganes de gaudir del paisatge, sense ni parlar-nos, vam fer el que hauria fet qualsevol persona, demanar ajuda el més ràpid possible. Perquè a la muntanya tothom és igual. 
 
I em pregunto, per què això no ho podem transportar a la feina, al poble, a l’entorn, a la política?
Per què no deixem de banda els ideals, creences ideològiques i estatus social?
Posem-nos tots a treballar com si estiguéssim a muntanya, la muntanya posa a tothom al mateix lloc.

0 Comentaris
Afegir comentari