LA CONSULTA I LA LLEI DE LA GRAVETAT

Sembla que arriba l’hora de prendre posició en l’afer de la consulta i hi ha una pressió a l’entorn dels empresaris perquè es decideixin cap a quin costat es posicionen.

Al mateix temps hi ha la sensació que els empresaris no s’acaben de definir per cap costat, que tenen por d’ensenyar massa el llautó i que això els provoqui problemes en un sentit o en l’altre en funció de la posició que mostrin. Molts segurament ja han notat un ambient una mica més enrarit a Espanya pels productes amb la marca “Catalunya” durant els darrers anys.

També cal dir que a fora de la Península, per sort, la incidència d’aquest procés en la imatge de marca és pràcticament nul·la, ja que el desconeixement i l’interès per aquest assumpte a la resta del món és gairebé anecdòtic. Això sí, quan se’ls pregunta, els representants dels estats i de les institucions estrangeres miren de fer unes declaracions políticament correctes, amb diplomàcia i per quedar bé amb els seus col·legues de l’Estat espanyol, ja se sap, l’endemà se’ls poden trobar a qualsevol passadís a Brussel·les.

Els “unionistes” voldrien que els empresaris tinguessin en compte i fessin sentir la seva veu amb l’argument dels riscos que pot suposar per a les empreses catalanes el fet d’engegar un procés ple d’incerteses, ja se sap, allò que ”el diner és poruc”. Que Catalunya es quedaria fora d’Europa, que perdria molts de clients a Espanya, que esdevindria un país petit, amb poc pes específic a les institucions europees i mundials...

Els “independentistes”, que els empresaris promoguessin l’argument que en un estat independent es tindrien més recursos i més capacitat de decisió sobre què fer-ne, que podríem decidir sobre la llengua, l’ensenyament, el model econòmic, tot i que cada cop hi ha més interdependències econòmiques que condicionen aquest darrer aspecte.

També hi ha els que voldrien una solució a mig camí, que no trenqués amb l’Estat espanyol, però que permetés un major grau d’autonomia, aquesta opció va des dels que voldrien un estat confederal amb l’Estat espanyol fins a altres que aposten pel federalisme, passant pels que són més de la filosofia del “peix al cove” que s’ha fet durant tants anys.

Si bé les dues alternatives primeres queden més o menys clares en el seu plantejament, aquesta anomenada “tercera via” no se sap ben bé quina línia hauria de seguir, ja que no hi ha cap proposta clara respecte a això per cap de les parts que hi donen suport, ja que necessiten l’acord previ de l’Estat espanyol perquè sigui una proposta creïble i tan el partit del govern com el de l’oposició sembla que no està per pactar res que els pugui fer perdre vots a la resta d’Espanya.

Tot plegat una situació molt interessant la que ens toca viure i al mateix temps serà molt important l’actitud que prenguem els catalans en els propers mesos, que condicionarà el nostre futur.

Avui el debat és que tothom voldria saber què passaria el dia després de la consulta si guanyessin els independentistes o si guanyessin els unionistes o si finalment (veurem com ho encaixen a la consulta) guanyés l’opció de la tercera via. Ningú sap el que passaria, tothom argumenta cap a casa seva en funció de la seva posició, però ningú pot dir el que passaria perquè és una situació nova a Europa i caldrà anar construint les regles del joc a mesura que vagin passant els esdeveniments, com es va fer amb la reunificació alemanya o com tantes altres vegades en la història que els esdeveniments han anat per davant de les institucions i les lleis establertes.

És molt difícil preveure què passarà el dia de demà, segurament s’obrirà un període d’incertesa sigui quin sigui el resultat, caldrà veure com s’encaixa la voluntat del poble amb les possibilitats reals de fer les coses, hi haurà molts dubtes, potser l’economia se’n ressentirà, ja sabem que als mercats no els agraden els dubtes, caldrà seure totes les parts, negociar, acordar, decidir, planificar i mirar d’anar tots a l’una. Difícil, amb molts riscos però molt interessant i ple d’oportunitats.

Els empresaris crec que no s’han de quedar al marge i han de ser una part molt important en aquest procés de debat, poden aportar una visió diferent de la resta d’agents socials, fora d’aquest curt termini que tots els polítics d’una i altra banda argumenten. Els empresaris estan acostumats a estudiar els esdeveniments a mitjà i llarg termini, a veure quina és la millor opció de futur per a l’empresa tot i que pugui suposar algunes dificultats i riscos a curt termini, és el que fan cada dia, és la seva feina.

Seria bo aportar aquest punt de vista, opinar i participar en el debat sobre com creiem que li anirà millor, a Catalunya, a llarg termini, no ens preocupem tant pel com ens ho faríem el dia després ni com serien els primers anys en un escenari o en un altre, ni per com reaccionaria l’entorn i les institucions, tot això ja s’anirà resolent amb més o menys dificultats, pensem en el que és més important, quina Catalunya volem que tinguin els nostres fills i néts d’aquí a de deu, vint o trenta anys?

Pensem a llarg termini, els enginyers diem que a llarg termini, la llei de la gravetat sempre s’acaba imposant...
 
 
 
 

0 Comentaris
Afegir comentari