Manel Xifra

FORMACIÓ DUAL: QUAN SERÀ UNA REALITAT?

President de Comexi Group i membre del Consell Assessor de Fòrum Carlemany
 
Catalunya és un país industrial; aquest sector, junt amb els serveis afins, el que s’anomena “la nova indústria”, generen més de la meitat de l’ocupació del nostre país. Això no es crea d’un dia per altre. En el nostre cas va arrancar en el segle XVIII, i ha estat possible gràcies a l’aparició d’una classe empresarial i a la formació d’una classe obrera qualificada, que és la que es requereix per a l’activitat industrial.
 
La formació d’obrers qualificats de la indústria es va basar inicialment en l’aprenentatge, sistema formatiu provinent de l’edat mitjana, desenvolupat en els gremis, on l’aprenent era empleat per un mestre artesà, que el tenia en el seu taller per ensenyar-li l’ofici que ell dominava. En els seus inicis, a la pràctica, l’ús i abús dels aprenents era una manera de tenir a disposició mà d’obra molt barata; l’aprenent no cobrava cap salari i, de fet, l’amo només estava obligat a alimentar-lo, vestir-lo i allotjar-lo.
 
Dins del món industrial de la primera meitat del segle XX, la formació d’un aprenent es feia sota la supervisió dels encarregats, i durant un període de quatre anys, generalment dels catorze als divuit, l’entorn era, certament, dur. N’hi ha prou amb llegir el testimoni d’un col·laborador de la nostra empresa, per fer-se una idea de com era la formació d’un aprenent fa mig segle: «Quan vaig arribar allà, em va tocar posar-me a les ordres de l’encarregat, el Sr. Manel, l’oncle. Això era a Santa Eugènia, allà al Pont del Dimoni. En aquella època els aprenents fèiem de tot: escombrar, netejar, ajudar els operaris, aguantar-los les peces, etc. A partir d’aleshores, t’havies d’espavilar. El temps d’aprenentatge era molt difícil, perquè hi havia molta rigidesa, molta disciplina. Van ser dos anys que van costar molt de superar. Havies d’entendre els plànols i, per tant, havies d’anar a dibuix; fer dibuix lineal i la interpretació de plànols. Als vespres, quan plegàvem, anàvem al Foment de Cultura i fèiem dibuix i mecànica. Després de dos anys, Foment va plegar i aleshores vàrem anar a Belles Arts. Allà fèiem dibuix artístic i lineal. Allà vaig estudiar dos o tres anys més».
 
Aquest sistema d’aprenentatge d’un ofici industrial es va modificar radicalment, a fi de protegir els menors, amb l’aparició de lleis per evitar fer-los fer labors considerades insalubres, penoses, nocives o perilloses. Així es van considerar les pròpies dels entorns industrials, que no podien fer ni els menors ni les dones. La figura de l’aprenent va desaparèixer, i va passar a fer tota la formació a l’escola de formació professional, amb molt poc contacte durant tot aquest període educatiu amb l’entorn de l’empresa.
 
Aquest allunyament de l’entorn de la feina real ha comportat una mancança de suficients professionals ben formats. Hi ha un desinterès generalitzat dels joves en edat formativa per aquest tipus de formació professional. És aquí on deriven joves sense voluntat de seguir els estudis de batxillerat i, per tant, molt poc motivats a seguir uns estudis teòrics durant dos o tres anys més. En moltes ocasions, els joves o no acaben els estudis o el nivell amb el qual surten és certament molt baix, a pesar de l’esforç de professors i educadors, a causa d’aquesta manca de motivació. Això ha estat agreujat per l’època passada de creixement i eufòria econòmica, en què era suficient esperar als divuit anys, amb l’expectativa de trobar una col·locació sense passar per l’aprenentatge a fons d’un ofici.
 
Altres països, per exemple, Alemanya, varen enfocar millor el seu sistema educatiu. En primer lloc, orientant més en funció de la capacitat individual, guiant cap a l’entorn més concordant amb el potencial de cada persona i considerant les necessitats de professionals de l’economia del país. En segon lloc, dignificant les alternatives: allà, els oficis es valoren i tenen reconeixement social. En tercer lloc, assumint les empreses que el seu futur passa per involucrar-se en la formació dels seus col·laboradors i optant per mantenir un sistema mixt de formació dual, amb una teòrica impartida a l’escola de formació professional i una part impartida a l’empresa, que ocupa una majoria del temps, on es passa a la pràctica, amb la supervisió d’un formador homologat per a aquesta labor.
 
Empreses, polítics, administració pública, sistema educatiu i institucions hem percebut la importància de donar un cop de timó i apostar decididament per aquest model educatiu, la formació dual. És una necessitat per a la competitivitat de les nostres empreses, i també obre una via per millorar una de les pitjors conseqüències de l’evolució econòmica del nostre país, l’atur juvenil. Només a Catalunya, el curs passat varen optar per la formació professional més de 132.000 alumnes. Si s’estén la formació dual, milloraria la seva motivació, sortirien més preparats i molts ja tindrien un lloc de treball quan acabessin l’etapa formativa en les empreses on l’han rebut.
 

Però hem de ser conscients que tenim entrebancs importants per resoldre abans la formació dual no sigui una realitat consolidada en el nostre sistema educatiu. Un dels més absurds és que encara és vigent, en el que fa referència als menors, la llei de l’any 1957 que va posar fi al sistema d’aprenentatge. Ha passat més de mig segle, aquests entorns han sofert una millora radical del grau de perillositat de les activitats, gràcies a l’evolució de la tecnologia i, sobretot, de les normatives de seguretat, en les quals Europa i, per tant, el nostre país, n’és capdavantera. Fins als divuit anys, massa tard, no es pot fer pràctiques formatives en els entorns industrials. Fa massa temps que tots tenim clar la conveniència de la formació dual, per la qual cosa urgeix una actualització de la legislació que permeti aquestes activitats. Què esperen els polítics de l’Estat a introduir els canvis legislatius necessaris?

0 Comentaris
Afegir comentari