Xavier Albertí

EL MILLOR PROTOCOL

Es publiquen molts articles i es fan grans simposis sobre la continuïtat de l’empresa familiar i com conjugar les relacions interfamiliars i la transmissió. El tema és prou important i s’ho mereix. El que no veig tan clar és quan aquesta situació fa necessari l’establiment d’uns complicats protocols de comportament interfamiliar per evitar friccions.
Les solucions clares i senzilles són les bones, i potser les tenim al nostre abast. Històricament s’ha elogiat molt l’element segurament més distintiu del nostre dret, l’hereu, com a fórmula idònia de perpetuació de la propietat. Avui en canvi, amb aquesta avidesa que tenim els catalans de mirar sempre endavant sense atendre per res la nostra tradició, ni ho contemplem com una opció  possible per donar continuïtat a un projecte empresarial. I no té perquè ser quelcom decimonònic propi d’una societat rural sinó, que, com la majoria de llegats, té la possibilitat d’adaptar-se als requeriments dels nous temps. Si creiem que el fet de mantenir un vincle familiar, sempre i quan hi hagi un grau suficient de competència, dóna solidesa a l’empresa, siguem conseqüents. 
 
Que ningú es pensi que parlo de reservar el negoci pel fill baró primogènit, ni molt menys. Tant se val que els justos criteris d’equiparació entre gèneres i d’equitat actuals ho fan impensable. Però si que podem repensar-ho, seguint el principi ciceronià de respecte raonable a la tradició “Mos maiorum“. Portar una empresa compartida entre germans i familiars sovint genera conflictes, perquè ni les aptituds ni els caràcters són sempre compatibles. I a voltes aquesta situació acaba desembocant en una enemistat personal o en una crisi empresarial, si no tot alhora. Perquè entossudir-nos, doncs, amb que tothom que vulgui en formi part amb dreta patrimonials?
 
Fins i tot si tenim el seny de preservar una discreta majoria per un dels fills, pensem que a la llarga s’incorporaran nouvinguts, que poden tenir un efecte distorsionador,  i que l’aparició de la descendència respectiva obligarà a anar esmicolant les participacions, generant un equilibri cada cop més precari si no és que la societat té un dimensió suficient com per permetre un règim de propietat allunyada de la direcció, i encara. Només cal pensar en Freixenet…
 
Per sort, avui, als fills no s’acostuma a condicionar-los perquè segueixin el negoci familiar. I aquesta llibertat d’elecció és, cal dir-ho, un dels grans assoliments de la societat moderna. Però també és cert que, de la mateixa manera, si tenen disposició a fer-ho, tothom hi és convidat en igualtat de condicions, generant a vegades un conglomerat difícil de pair. La millor solució, al meu entendre, està en saber trobar el successor, amb independència de si és fill primogènit o no i del seu sexe, amb l’únic requisit que tingui suficient interès i aptituds. Si no és així, el més raonable seria fins i tot cercar-lo fora d’aquest cercle. Ni obligar ningú, ni donar-ho per fet amb ningú, ni fer la repartidora. El que és bàsic és deixar-ho en bones mans i preservar  la unicitat de la propietat, compensant la resta de membres per altres vies (altres bens o empreses segregades) encara que també hi aspirin. L’ arrelat sentit de  llibertat individual i d’ igualtat que ennobleix la nostra societat, conjugat amb l’esperit pragmàtic de les generacions pretèrites. Si no és el millor camí, com dic provocativament al titular per forçar-vos a arribar fins aquí, és almenys una opció a tenir molt en compte.

0 Comentaris
Afegir comentari