Ivette Panella Matamala

APORTAR VALOR I SER VALORAT

Adjunt a direcció Sant Dalmai SAU i coordinadora del grup de benchmarking Carlemanys Junior
 
Mai abans a la història de la humanitat les coses havien estat tan fàcils. Ens llevem amb aigua calenta a la dutxa, si volem viatjar a algun lloc agafem un avió i en qüestió d’hores hi som, qualsevol cosa que desitgem només hem d’accedir a internet i ho rebrem a casa, a la feina o on nosaltres diguem... En aquest món tan tecnològic, on tot ho tenim a l’abast de la mà i pràcticament sense esforç, què fem cada vegada té menys importància i el com ho fem cada vegada en té més. 
 
Deixant de banda el preu, com a clients cada vegada valorem més el servei i l’atenció rebuda quan interactuem amb una empresa. Ja no ens val pujar a un taxi i que el conductor ens porti de A a B. Volem que ens saludi, posi la calefacció, tingui la ràdio baixa i sigui amable sense sobrepassar-se. En un restaurant no només valorem la qualitat del menjar, l’amabilitat dels cambrers i el servei ràpid i eficient són factors rellevants a l’hora d’escollir i puntuar. En el món empresarial passa exactament el mateix, on abans s’esperava rebre el producte en les condicions acordades ara s’espera que l’atenció de l’empresa sigui excel·lent, ràpida (sovint immediata) i eficient sempre que ho requerim. El nostre nivell d’exigència va pujant, el producte el donem per fet ja que en la majoria de sectors és relativament fàcil trobar una alternativa, i el servei es desmarca com a eina per aportar més valor al client i fer que es decanti per la nostra empresa. 
 
Les tasques tècniques i mecàniques s’acompleixen amb facilitat i rapidesa i les persones es van substituint per robots (o ordinadors) que les executen a una velocitat molt més alta i amb més precisió que qualsevol humà. Així doncs, les anomenades soft skills o habilitats socials d’una persona, i sobretot una actitud positiva, són més rellevants per a les organitzacions a l’hora de contractar que les hard skills o habilitats tècniques i coneixements. 
 
I és que mai cap persona s’ha assegut a parlar o a negociar amb una empresa. Es parla amb persones: comercials o administratius, operadors, transportistes o directius que representen una empresa. Com actuen aquestes persones, sobretot quan hi ha un problema, marca la diferència entre l’enuig o la satisfacció del client. 
 
No deixa de ser curiós que en aquest món amb tanta tecnologia les persones passin a convertir-se en el tret diferencial entre una proposta de valor i una altra. La tecnologia és la mateixa per a tothom però, per sort, no hi ha dues persones iguals. Per aquest motiu penso que hauríem de deixar de veure l’empresa com una entitat jurídica i analitzar-la com un conjunt de persones amb un objectiu comú, en què la clau per poder oferir una proposta de valor rellevant als seus clients passa per la implicació i la cerca de la millora i l‘excel·lència de cada persona de l’equip. 
 
Aquesta implicació ha de néixer en primer lloc a cada un de nosaltres a nivell individual. Si el que fem s’allunya molt del que ens agrada, és molt probable que costi molt motivar-nos, encara que tinguem un bon sou, flexibilitat horària i un bon ambient a la feina. Com a individus, és imprescindible formar-nos contínuament, aprendre i desaprendre per “re-aprendre”, ser flexibles per adaptar-nos als canvis i procurar sempre aportar el màxim valor possible al projecte.  
 
Alhora és responsabilitat de l’empresa, o més aviat de cada un dels responsables dins l’empresa, entendre que qualsevol persona és diferent: valors, motivacions, expectatives, prioritats, etc. No hi ha dues persones que se sentin motivades per les mateixes coses i la dificultat està a encaixar la gent amb les tasques adequades que els permetin donar el millor de si mateixos i sentir-se valorats pels altres. 
 
Es parla molt de la retenció del talent. La meva opinió, i el que he vist fins ara, és que hi ha dos elements bàsics per tal que una persona estigui motivada i en línia amb el projecte. La primera és que tingui autonomia i la segona és que se l’escolti. El “què” s’ha de fer ha d’estar consensuat, però sovint quan es vol imposar el “com” és quan apareixen les frustracions. Donar valor a les tasques dels altres i respectar la feina dels altres (treballadors, companys o caps) és imprescindible perquè tothom se senti part de l’empresa.     
 
D’altra banda, la retribució econòmica era tradicionalment la manera que l’empresa tenia de valorar la feina dels seus treballadors i també el que marcava l’“èxit” d’una persona en la seva carrera. Això canvia amb la generació millennial, que representa ja el 50% de la força laboral i serà un 75% d’aquí a poc més de 10 anys. Els millennials (generació en la qual m’incloc) vam créixer en un entorn d’abundància. Mai cap generació havia crescut amb tantes coses i tantes possibilitats com nosaltres. I de sobte, en la nostra adolescència, o quan érem molt joves i començàvem a tenir edat per treballar, arriba la crisi i ens adonem que serem la primera generació que tindrà menys que els seus pares. Suposo que de manera inconscient, i aplicant la dita que “no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita”, hem decidit que les experiències i el que fem amb la nostra vida és més important que el que “tenim”. Per aquest motiu el projecte i l’aprenentatge guanyen importància davant la retribució econòmica a l’hora d’escollir una empresa.
 
En aquest món de tecnologia, les nostres característiques més humanes són les que marquen la diferència. És imprescindible, doncs, avaluar-nos constantment, donar sempre el millor de nosaltres mateixos, procurar aportar valor en qualsevol projecte que emprenem (tant professional com personal) i, sobretot, valorar als que ens envolten. 

0 Comentaris
Afegir comentari